Mai és fàcil veure com el teu ídol s'enfronta a l'equip que el va donar a conèixer, l'equip el qual creia que seria l'únic durant la seva carrera. I menys quan és el segon cop que s'hi enfronta en tres anys.
Com en Bo va expressar a través de les xarxes socials, era un partit que afrontava amb molta il·lusió, força i ganes de marcar. La veritat és que em va sorprendre molt llegir que podia ser que celebres el gol si s'arribava a donar l'ocasió de marcar al Barça, és un fet que no m'esperava però sé que en tot cas hagués sigut des del respecte que te a l'equip.
Però per sort o mala sort no es va donar el cas, l'Ajax no va poder marcar ni un sol gol, ni tan sols de penal (penal que en la meva opinió hauria d'haver llançat en Bojan, així com ell desitjava) en canvi, el Barça va ser capaç d'encaixar quatre gols. Així i tot, des del meu punt de vista, l'Ajax es va mostrar actiu i sobre tot s'hi va mostrar en Bo, participant en gaire bé tots els tocs de pilota que feia el seu equip, intentant arribar a porteria tot i que la defensa del Barça ho fes impossible.
Per altre banda, em sento realment orgullosa del meu ídol cada cop que juga contra l'equip que porta al cor. No deuen ser moments fàcils per ell, però així i tot sempre sap com afrontar-ho, amb quins ulls mirar-ho i com no deixar-se emportar pels sentiments. Segurament moltes persones no seriem capaces d'actuar com ho fa ell davant aquest tipus de partit, seriem més covardes, en canvi ell és del més valent que hi ha.
En fi, tant de bo ahir en Bo hagués estat a l'altre banda de la gespa, a la blaugrana,a als vestits de ratlles vermelles i blaves, tant de bo hagués sortit victoriós. Sí, heu encertat sempre tindré l'espineta clavada de no veure en Bo amb la vestimenta del Barça, és la meva debilitat i sempre ho serà.
