Resurrection

Retornar mai és fàcil. I més després d'haver sortit d'una lesió de les característiques de la d'en Bo, però les capacitats que té el de Linyola per aixecar-se després d'un gran cop són innates i insuperables. Les seves ganes per retornar més fort que mai no tenien límits i així ho ha demostrat treballant dia a dia, tantes hores com fossin necessàries per a demostrar a tothom que aquí torna a estar, que durant aquesta temporada rodarà pilota fins el final, donant joc i gol més que ningú. 

I és que la temporada no podria haver començat millor. Ha pogut disputar minuts i bon joc, que és el que necessita per a estar més fort que mai, segur de si mateix i confiat de cara a porteria. És cert, que a Anglaterra al gol no se li dóna tanta importància com a la lliga espanyola, però un gol sempre és la guinda que arrodoneix els 90 minuts de joc i que sobre tot fa dibuixar-nos un enorme somriure a la cara.

És màgic, veure en aquesta imatge que acompanya el text, l'emoció que expressa el seu rostre, la satisfacció de saber que la pilota es troba a dins la xarxa, les ganes de recórrer tot el camp cridant, la immensitat d'obrir els braços i sentir que tot el camp és teu en aquell instant, sentir la necessitat de somriure. Tancar els ulls i dir-te a tu mateix: "ja està, he marcat el gol que necessitava per fer vibrar l'estadi després de tants mesos", saber que això a partir d'ara serà un no parar. 

La necessitat de veure en Bo en un terreny de joc per a només marcar, fa temps que va desaparèixer. Ara, per sort, se li valoren moltes més coses del seu joc. A dins segueix portant un autèntic killer, i això ho sabem tots però també s'ha après a valorar-li aspectes del seu joc que abans poca importància se'ls hi donaven si no marcava. Me'n alegro molt d'això, perquè era totalment injust aquella sobrepressió que tenia en Bo a l'hora de sortir a un terreny de joc, era totalment innecessària. 

Ara això si, el plaer que provoca un gol d'en Bo crec que mai ens el podrà treure ningú i estic ben segura que el que va marcar davant el Leicester tot i no servir per guanyar el partit, va servir per encetar la temporada del tot. 

Passi el que passi durant aquesta temporada, marqui o no marqui, el més important és jugar, que és el que ha estat desitjant tots aquests mesos, tots aquests mesos que ara, l'han fet renéixer més fort que mai.

El temps

A vegades el que resultaria més fàcil és el que es torna més difícil. Sovint, per no fer-nos mal, els humans pensem que les coses són passatgeres, ens auto enganyem i ens mentim a nosaltres mateixos per tal de no fer mala sang. Ens esforcem en pensar que aquella cosa no és així, que no pot tornar així, en quant en realitat fa massa temps que s'ha transformat. 

Però el bo que té la vida dels humans, és que mai és massa tard per tornar a començar.

El temps tot ho cura o a vegades ho espatlla. Et fa renéixer, et fa pensar i canviar, et fa plantejar-te les coses de mil i una maneres. Et fa respirar i anhelar allò que creus que és correcte, et fa desitjar una cosa que et fa arribar fins a una altre, et fa estimar el que tens i el que no tens, et fa recórrer un nou camí, allunyat del que havies començat, et fa balancejar i dubtar. Et capgira, però et fa tornar arribar a les teves arrels, a aquelles que realment t'han fet feliç des de que les coneixes i existeixen. 

Fa temps, fa massa temps que no el veig trepitjar la gespa, que no veig i sento el seu nom sense anar acompanyat de "lesió", fa dies, setmanes i mesos que tot es va tornar d'un color gris que a poc a poc torna cap a blanc. El camí que el va fer arribar en el seu dia a la seva lesió no va ser gens fàcil, la lluita i la perseverança havien estat protagonistes en tot moment i sobre tot en els mesos previs a aquella caiguda. Brillava, ho tornava a fer com només ell ho sap fer, entrava i et magnificava. Però tot es va trencar i el va fer tornar a començar de zero, contra una nova lluita amb ell mateix per ser més fort, per tornar i ser invencible. 

Ja queda poc, ja no queda pràcticament res per poder tornar a gaudir d'ell, l'espera ha estat llarga però estic ben segura que sabrà ressorgir, renéixer i sobre tot fer-ho amb el 27 a l'esquena, el nombre amb el que tot va començar, el nombre que l'ha portat fins aquí i el que l'ajudarà a que faci una temporada inoblidable.

El temps et fa canviar i pensar però són les persones les que realment et fan valorar el temps i els moments. 

És màgia

És màgic, mirar tant sols uns mesos enrere i veure com ha canviat tot, com per fi les coses funcionen. La pilota gira com ha de girar i el somriure està on ha d'estar. Al camp, amb la samarreta de l'equip actual, amb la pilota als peus, en els salts amb cada gol.

Com en tots els altres equips, l'arribada a l'Stoke City no va ser gens fàcil. Mesos d'incertesa tornaven a irrompre el seu futur, tornaven a fer que tot fos negre. La banqueta tornava a ser el seu principal punt a abatre, això sumat a la poca confiança que tenia l'entrenador en un principi tampoc va ajudar a que les coses comencessin a rotllar.

Però com sempre, em reitero en les meves paraules: si se'l deixa jugar, Bojan respon. I així va ser, com més minuts, més màgia, més gols i més joc. L'entrenador va saber veure el que valia, el que tenia per aportar a aquest equip. Partit rere partit, es va anar convertint en l'home de cada matx, amb el que no podien asseure a la banqueta. Tant és així, que just després d'haver superat la seva breu lesió, d'immediat va tornar al terreny de joc. No van haver de passar setmanes perquè en Bo tornes a rodar la pilota, com sempre passava després d'una lesió.

Per fi, en Bojan torna a lluir el somriure que tant il·lumina el seu rostre. Torna a saltar, a córrer amb els braços oberts perquè els seus peus han fet que la pilota entres de cop a dins la porteria. Ara en Bo, es torna a sentir important en un equip. Fet, realment important per mantenir la seva autoestima i confiança al 100%. 

És increïble, poder-me trobar aquí de nou, però ara escrivint aquestes línies tant positives després de tot el passat, després de tres anys on no acabava de trobar el seu camí, on no acabava de trobar l'equip perfecte perquè el seu futbol pogués tornar a brillar.

Ara, tant sols cal, que la sort per fi l'acompanyi, que no li giri l'esquena, li agafi la mà i no l'abandoni.  Toca pensar en el present, no mirar enrere i tampoc cap a un futur molt llunyà. Toca gaudir el moment, l'alegria i la satisfacció de veure com les coses funcionen de nou després de tant de temps.

Ha recuperat el que era, ha recuperat la màgia del seu joc la qual molts entrenadors havien amagat durant anys, ha recuperat la capacitat de parar el temps quan la pilota es troba als seus peus. Ha recuperat ser ell mateix de nou. Serà pel "27" que porta a l'esquena que l'ha ajudat? Qui sap, sempre va ser un numero màgic, el que va fer que tot comences, el que va fer que el seu nom fos sinònim de promesa del futbol.

Segueix brillant Bo, segueix sent tant important com fins ara, segueix sent tu.