Resurrection

Retornar mai és fàcil. I més després d'haver sortit d'una lesió de les característiques de la d'en Bo, però les capacitats que té el de Linyola per aixecar-se després d'un gran cop són innates i insuperables. Les seves ganes per retornar més fort que mai no tenien límits i així ho ha demostrat treballant dia a dia, tantes hores com fossin necessàries per a demostrar a tothom que aquí torna a estar, que durant aquesta temporada rodarà pilota fins el final, donant joc i gol més que ningú. 

I és que la temporada no podria haver començat millor. Ha pogut disputar minuts i bon joc, que és el que necessita per a estar més fort que mai, segur de si mateix i confiat de cara a porteria. És cert, que a Anglaterra al gol no se li dóna tanta importància com a la lliga espanyola, però un gol sempre és la guinda que arrodoneix els 90 minuts de joc i que sobre tot fa dibuixar-nos un enorme somriure a la cara.

És màgic, veure en aquesta imatge que acompanya el text, l'emoció que expressa el seu rostre, la satisfacció de saber que la pilota es troba a dins la xarxa, les ganes de recórrer tot el camp cridant, la immensitat d'obrir els braços i sentir que tot el camp és teu en aquell instant, sentir la necessitat de somriure. Tancar els ulls i dir-te a tu mateix: "ja està, he marcat el gol que necessitava per fer vibrar l'estadi després de tants mesos", saber que això a partir d'ara serà un no parar. 

La necessitat de veure en Bo en un terreny de joc per a només marcar, fa temps que va desaparèixer. Ara, per sort, se li valoren moltes més coses del seu joc. A dins segueix portant un autèntic killer, i això ho sabem tots però també s'ha après a valorar-li aspectes del seu joc que abans poca importància se'ls hi donaven si no marcava. Me'n alegro molt d'això, perquè era totalment injust aquella sobrepressió que tenia en Bo a l'hora de sortir a un terreny de joc, era totalment innecessària. 

Ara això si, el plaer que provoca un gol d'en Bo crec que mai ens el podrà treure ningú i estic ben segura que el que va marcar davant el Leicester tot i no servir per guanyar el partit, va servir per encetar la temporada del tot. 

Passi el que passi durant aquesta temporada, marqui o no marqui, el més important és jugar, que és el que ha estat desitjant tots aquests mesos, tots aquests mesos que ara, l'han fet renéixer més fort que mai.

El temps

A vegades el que resultaria més fàcil és el que es torna més difícil. Sovint, per no fer-nos mal, els humans pensem que les coses són passatgeres, ens auto enganyem i ens mentim a nosaltres mateixos per tal de no fer mala sang. Ens esforcem en pensar que aquella cosa no és així, que no pot tornar així, en quant en realitat fa massa temps que s'ha transformat. 

Però el bo que té la vida dels humans, és que mai és massa tard per tornar a començar.

El temps tot ho cura o a vegades ho espatlla. Et fa renéixer, et fa pensar i canviar, et fa plantejar-te les coses de mil i una maneres. Et fa respirar i anhelar allò que creus que és correcte, et fa desitjar una cosa que et fa arribar fins a una altre, et fa estimar el que tens i el que no tens, et fa recórrer un nou camí, allunyat del que havies començat, et fa balancejar i dubtar. Et capgira, però et fa tornar arribar a les teves arrels, a aquelles que realment t'han fet feliç des de que les coneixes i existeixen. 

Fa temps, fa massa temps que no el veig trepitjar la gespa, que no veig i sento el seu nom sense anar acompanyat de "lesió", fa dies, setmanes i mesos que tot es va tornar d'un color gris que a poc a poc torna cap a blanc. El camí que el va fer arribar en el seu dia a la seva lesió no va ser gens fàcil, la lluita i la perseverança havien estat protagonistes en tot moment i sobre tot en els mesos previs a aquella caiguda. Brillava, ho tornava a fer com només ell ho sap fer, entrava i et magnificava. Però tot es va trencar i el va fer tornar a començar de zero, contra una nova lluita amb ell mateix per ser més fort, per tornar i ser invencible. 

Ja queda poc, ja no queda pràcticament res per poder tornar a gaudir d'ell, l'espera ha estat llarga però estic ben segura que sabrà ressorgir, renéixer i sobre tot fer-ho amb el 27 a l'esquena, el nombre amb el que tot va començar, el nombre que l'ha portat fins aquí i el que l'ajudarà a que faci una temporada inoblidable.

El temps et fa canviar i pensar però són les persones les que realment et fan valorar el temps i els moments. 

És màgia

És màgic, mirar tant sols uns mesos enrere i veure com ha canviat tot, com per fi les coses funcionen. La pilota gira com ha de girar i el somriure està on ha d'estar. Al camp, amb la samarreta de l'equip actual, amb la pilota als peus, en els salts amb cada gol.

Com en tots els altres equips, l'arribada a l'Stoke City no va ser gens fàcil. Mesos d'incertesa tornaven a irrompre el seu futur, tornaven a fer que tot fos negre. La banqueta tornava a ser el seu principal punt a abatre, això sumat a la poca confiança que tenia l'entrenador en un principi tampoc va ajudar a que les coses comencessin a rotllar.

Però com sempre, em reitero en les meves paraules: si se'l deixa jugar, Bojan respon. I així va ser, com més minuts, més màgia, més gols i més joc. L'entrenador va saber veure el que valia, el que tenia per aportar a aquest equip. Partit rere partit, es va anar convertint en l'home de cada matx, amb el que no podien asseure a la banqueta. Tant és així, que just després d'haver superat la seva breu lesió, d'immediat va tornar al terreny de joc. No van haver de passar setmanes perquè en Bo tornes a rodar la pilota, com sempre passava després d'una lesió.

Per fi, en Bojan torna a lluir el somriure que tant il·lumina el seu rostre. Torna a saltar, a córrer amb els braços oberts perquè els seus peus han fet que la pilota entres de cop a dins la porteria. Ara en Bo, es torna a sentir important en un equip. Fet, realment important per mantenir la seva autoestima i confiança al 100%. 

És increïble, poder-me trobar aquí de nou, però ara escrivint aquestes línies tant positives després de tot el passat, després de tres anys on no acabava de trobar el seu camí, on no acabava de trobar l'equip perfecte perquè el seu futbol pogués tornar a brillar.

Ara, tant sols cal, que la sort per fi l'acompanyi, que no li giri l'esquena, li agafi la mà i no l'abandoni.  Toca pensar en el present, no mirar enrere i tampoc cap a un futur molt llunyà. Toca gaudir el moment, l'alegria i la satisfacció de veure com les coses funcionen de nou després de tant de temps.

Ha recuperat el que era, ha recuperat la màgia del seu joc la qual molts entrenadors havien amagat durant anys, ha recuperat la capacitat de parar el temps quan la pilota es troba als seus peus. Ha recuperat ser ell mateix de nou. Serà pel "27" que porta a l'esquena que l'ha ajudat? Qui sap, sempre va ser un numero màgic, el que va fer que tot comences, el que va fer que el seu nom fos sinònim de promesa del futbol.

Segueix brillant Bo, segueix sent tant important com fins ara, segueix sent tu.

Un futur està en joc

Proper, llunyà, terriblement llunyà. Barcelona, Roma, Milan, Holanda... Galícia o Anglaterra?

Per primer cop en aquest bloc i en la meva vida, em rendeixo a admetre que s'ha acabat el tema Barça, s'ha acabat el desig de tornar a veure en Bo vestit de blaugrana. Dono per tancada i acabada la etapa blaugrana, és més, mai m'agradaria que en Bojan tornes a tenir relació amb aquesta colla de desgraciats que només pensen amb els diners i amb el senyor Lionel Messi.

Algun cop, aficionats del Barça o no aficionats, us heu parat a pensar amb el mal que ha fet el Barça a un bon grapat de jugadors? Heu parat a pensar amb el mal tracte psicològic i la marginació que ha portat a terme aquest equip? Tot va començar quan el poc respectable Pep Guardiola va arribar com entrenador del primer equip i ja de primeres va fer fora a Samuel Eto'o, per qüestions de "feeling". Des de quan s'ha parlat en el món del futbol de "feeling"? Ja us contesto jo, des de mai. Tant sols des de que aquest home va arribar al equip per destrossar la carrera de diversos jugadors, els quals gràcies a la seva poca vergonya mai més tornaran a ser els mateixos.

Encara recordo quan vaig descobrir en Bojan, quan encara es deia que era una promesa del futbol, un jugador per descobrir i un diamant per polir. Encara recordo aquella il·lusió en els seus ulls al trepitjar la gespa de can Barça, però sobre tot recordo quan encara en Bo era estimat per afició i per club. Tot va començar a tabalejar-se amb l'arribada de tant entrenador odiat per mi i per molts aficionats que hem seguit la carrera del de Linyola.

Durant molts anys vaig ser molt egoista, vaig voler que en Bo continues en el Barça perquè sabia que era el seu somni triomfar amb l'equip que sempre portarà al cor, però va arribar el moment en el que va decidir marxar, sense un adéu del que en aquell moment era el seu entrenador i sense l'assistència de molts jugadors que havien estat companys durant tants anys en la seva roda de premsa de acomiadament. Va ser un adéu que ja va tenir gust agredolç però tot semblava que aniria a millor, per primer cop em tornava a esperançar amb un entrenador que havia demanat per ell, el volia en el seu equip, el Luis Enrique.

Luis Enrique, la mateixa persona que ara no el vol en el seu Barça, el mateix entrenador que en cert moment en la Roma va deixar a la banqueta a Bojan perquè no se'l pogués criticar als diaris italians per no haver fet jugar a Totti (un personatge que estava totalment acabat), el mateix que ara li tanca les portes del Barça, probablement per sempre... Ha acabat desemmascarant-se, ha acabat demostrant que és com tots, només li interessa la fatxada, els diners i el que no parlin malament d'ell per tornar a confiar amb un jugador que un dia va ser promesa del Barça.

Hi ha tants culpables en aquest cas, que mai podria acabar d'escriure, necessitaria fulls i fulls en blanc per poder castigar amb paraules a tots els impresentables que han fet de la carrera d'en Bojan una autentica incògnita, plena d'alts i baixos, plena de interrogants i decepcions. Començant pel Guardiola, seguint pel Rossell, el Bartomeu, Zubizarreta i acabant pel Luis Enrique. Entre i entre també han participat jugadors, així com sigui Messi, emportant-se sempre tot el protagonisme d'aquell equip, deixant fora de lloc tots els demés, marginant-los futbolísticament per ell poder ser el centre d'atenció. Tan sols espero, que dintre d'aquest grapat de culpables no es trobi el seu pare, com s'està dient últimament, espero que no estigui ajudant al seu fill a prendre una decisió guiat pels diners.

Des d'aquí Bo, des de la llunyania que sempre ens ha separat i ens separarà com seguidora i jugador que som, m'agradaria expressar-te la meva il·lusió sobre que tornis a Espanya, m'agradaria veure't al Depor, perquè no? És una bona oportunitat per començar de zero. Necessites tornar aquí, necessites no tornar a marxar i rodar més món per retrobar-te amb el teu futbol, a cap lloc estaràs millor que a la lliga espanyola. Sempre confiaré amb les teves possibilitats, cap entrenador em farà canviar el que sempre he pensat i pensaré de tu.

El tornar o no tornar

Abans de començar a escriure una nova entrada, he de disculpar-me en relació a la meva absència durant aquests últims mesos al blog, per res significa que hagi deixat de seguir en Bo, ni deixat d'admirar-lo, totalment al contrari. Això si, cal agrair també a la meva companya i amiga que s'hagi encarregat ella, totalment de portar al dia el twitter de @info_bojankrkic, com haureu pogut comprovar no es pot fer millor!

Un cop dit això, en aquesta entrada m'agradaria parlar d'un tema que està fent molt soroll aquestes últimes setmanes. La cessió d'en Bojan relacionada amb el càstig que ha patit el Barça per part de la FIFA.

Des del primer dia que en Bo va marxar del Barça, ja volia tornar-lo a veure enfundat dins la samarreta del Barça i a poder ser amb el numero 9 a l'esquena, com un total killer. Això no és cap secret. Però sembla ser que un any més la cosa està difícil. A pesar que tot indicava que les condicions eren millors que mai, la FIFA havia sancionat al Barça amb no poder fitxar cap jugador i això significava que tant sols podien tornar els jugadors que estan cedits, com és el cas d'en Bojan. 

Ara bé, segons m'he pogut assabentar ja s'està dient que aquest estiu tant sols tornarien Deulofeu i Rafinha i que el cas de Bojan és diferent. Per què s'ha d'apartar en Bo dels demés? Sense dubte, és una pregunta sense resposta. 

Opino que en Bo ha fet bona temporada, amb un joc immillorable i un últim gol totalment impressionant que confirma que el seu talent segueix sent excel·lent. Estem parlant d'un cas doncs, on el principal motiu es un NO directe a en Bojan per part del Barça? Si és cert que potser no ha tingut tota la continuïtat necessària per poder donar-ho tot, però ell en te 0 culpes d'això. Sempre que ha sortit al camp, ha sigut per lluitar pel seu equip, per portar-lo a la semifinal de la copa, o per marcar gols que et fan perdre els sentits. No s'hauria de ser tant dur amb en Bojan, ell mai ho ha sigut amb el Barça i ho podria haver sigut molt després del tracte rebut els últims anys per part de cert entrenador. 

Comenceu tots aquells que encara no ho feu, a valorar més el joc d'en Bo i no a fixar-se tant si la pilota entra a porteria o no, perquè avui dia, en Bo és molt més que un golejador nat, és un assistent de 10 i un passador molt notable. 

Per finalitzar, vull recalcar l'orgull que sento cada cop que trepitja la gespa i posa els seus cinc sentits per portar l'equip a la victòria. 

Tranquil, segueix així i tot arribarà, n'estic segura Bo.

Enfrontar-se

Mai és fàcil veure com el teu ídol s'enfronta a l'equip que el va donar a conèixer, l'equip el qual creia que seria l'únic durant la seva carrera. I menys quan és el segon cop que s'hi enfronta en tres anys. 

Com en Bo va expressar a través de les xarxes socials, era un partit que afrontava amb molta il·lusió, força i ganes de marcar. La veritat és que em va sorprendre molt llegir que podia ser que celebres el gol si s'arribava a donar l'ocasió de marcar al Barça, és un fet que no m'esperava però sé que en tot cas hagués sigut des del respecte que te a l'equip. 

Però per sort o mala sort no es va donar el cas, l'Ajax no va poder marcar ni un sol gol, ni tan sols de penal (penal que en la meva opinió hauria d'haver llançat en Bojan, així com ell desitjava) en canvi, el Barça va ser capaç  d'encaixar quatre gols. Així i tot, des del meu punt de vista, l'Ajax es va mostrar actiu i sobre tot s'hi va mostrar en Bo, participant en gaire bé tots els tocs de pilota que feia el seu equip, intentant arribar a porteria tot i que la defensa del Barça ho fes impossible. 

Per altre banda, em sento realment orgullosa del meu ídol cada cop que juga contra l'equip que porta al cor. No deuen ser moments fàcils per ell, però així i tot sempre sap com afrontar-ho, amb quins ulls mirar-ho i com no deixar-se emportar pels sentiments. Segurament moltes persones no seriem capaces d'actuar com ho fa ell davant aquest tipus de partit, seriem més covardes, en canvi ell és del més valent que hi ha.

En fi, tant de bo ahir en Bo hagués estat a l'altre banda de la gespa, a la blaugrana,a als vestits de ratlles vermelles i blaves, tant de bo hagués sortit victoriós. Sí, heu encertat sempre tindré l'espineta clavada de no veure en Bo amb la vestimenta del Barça, és la meva debilitat i sempre ho serà.

El menyspreu mai va acabar

Que la manera en que ha tractat el Barça a en Bo mentre era jugador de tal equip no va ser la correcta, molts de nosaltres ho sabem, però la cosa no sembla acabar aquí, sinó que fins i tot tinc entès segons els mitjans de comunicació el menyspreu cap al jugador segueix estant present tot i no ser jugador del Barça ara mateix.

Amb aquestes paraules em refereixo al suposat NO anticipat del Barça cap en Bo sense haver-li ni deixat iniciar la nova temporada amb ells.                                                                                                
"Tito Vilanova no compta amb Bojan Krkic" segons molts mitjans de comunicació esportius. La veritat és que no em sembla gens just però així i tot no em sorprèn venint del Barça. Ja fa dos anys que en Bo va marxar, estic d'acord amb que s'esperava molt més d'ell però també afirmo que si no ha pogut donar més, la majoria de cops no ha sigut culpa seva, com sempre, l'entrenador hi ha tingut a veure i per falta de minuts. En Bo ha demostrat durant aquests dos anys, sobre tot durant el primer que ha adquirit nous coneixements del futbol italià molt aplicables al espanyol, coneixements molt útils per jugar amb un equip com és el Barça. A més, tots els que hem seguit la seva trajectòria, haurem pogut veure, que, quan se'l deixa, en Bo aprofita els minuts i dóna el millor de si mateix.

El perquè de no sorprendrem la negativa del Barça? Molt simple. He viscut, com ja he esmentat abans, tots els menyspreament que li va fer l'equip al jugador durant la seva estada allà, perquè ara hauria de ser diferent? Des de que va marxar en Laporta, la directiva del Barça és ridícula, no dóna res més que problemes i fa fitxatges qualificats des del meu punt de vista d'inservibles, com ara el fet de ara ja farà dos anys, intercanviar a en Bo (renovat el desembre de l'any anterior) per l'Alexis, un jugador que no ha aportat absolutament res al Barça, és cert que la directiva del Laporta també es va equivocar molts cops però crec que mai ha sigut tant penosa com la del president Rossell. 

Per això, crec que no els entrenadors, Guardiola i Vilanova han tingut en el cas del Bo tota la culpa, ni en el seu cas ni en els demés. Per altra banda, la mala gestió de la directiva es tornarà a veure reflectida en el fitxatge del Neymar, a qui se li acudeix fitxar tal jugador tenint un peça com és el Messi? De tota la vida, dos enormes jugadors no funcionen junts, són egoistes. A més a més, tota la directiva es penja galons al parlar de la masia, però si us pareu a pensar es volen treure tots els jugadors de la casa de sobre, com per exemple en Bojan, en Marc Bartra, Thiago... Entre altres. Però bé, això ja són opinions a part.

En conclusió, des del meu punt de vista la situació que de nou li ha tocat viure a en Bo amb el Barça és ridícula i patètica, perquè a altres jugadors si donen oportunitats i a un de la casa no? PATÈTIC.