T’admiro pel teu
futbol, per la teva lluita constant, per la teva perseverança, per la teva
humilitat, per la teva empatia , per la teva manera de ser. Perquè sé que mai
et dones per vençut, perquè per tu, res és impossible. T’admiro i et torno a
admirar per com ets, no només pel teu futbol sinó pel tros de persona que estàs
fet, perquè sempre he dit que si en el món tots fóssim com tu tot aniria
millor. Em vaig fixar en tu des de un principi pel futbol que jugues, per la
màgia que crees al tenir la pilota als teus peus, però a mida que va passar el
temps em vaig adonar que poques persones existien com tu, amb aquella estima
per tot el que fa, amb les ganes de seguir endavant passi el que passi, aquella
força que et caracteritza que per molts cops durs que et doni la vida, fa que
tu vulguis tirar endavant. Et vaig acabar admirant en general. I aquí estic, ja
han passat quatre anys i uns quans mesos des de que tot això va començar i ahir
em vaig emportar un cop una mica dur per part teva. Pots pensar que no tinc
dret a jutjar-te i és cert, no el tinc però després de tot el que hagut
d’aguantar en aquest tema crec que una mica de dret a fer-ho si tinc.
Porto veient-te
jugar, veient-te patir i somriure farà ja quatre anys i pico, i mai he tingut
res teu, ni tant sols t’he vist a pocs metres, m’he hagut de conformar en
veure’t des de lluny, en les grades del camp nou. És difícil arribar a tu, en sóc conscient, si ho és per
algú de Barcelona, per mi que sóc de Menorca ja ni t’explico. Però així i tot sempre he tingut
aquella esperança, que tanta admiració acumulada a dintre meu tindria certa
recompensa. No sóc de les que et molesta cada dos per tres via twitter, ni
tampoc de les que et diu t’estimo com una boja perquè no sap fer res més. Sóc
de les poques que es pren això des de la distància, des del respecte i sobre
tot des de l’admiració que et tinc. Per això, són cops contats els que t’he
mencionat a twitter, alguns d’ells ho he fet perquè em feia una il·lusió enorme
i m’emocionaria que veiessis un vídeo que et vaig fer just abans de marxar del
Barça, però mai he rebut resposta. Sé
que és difícil aquest món del twitter, que no pots estar per tothom. Però ahir
em va quedar clar que existeixen diferències i de les més greus. Vas felicitar
l’aniversari a una noia que ha insultat i desitjat la mort a la teva novia, una
noia que te el seu perfil de twitter replet de fotos teves on estàs afavorit
físicament, una noia la qual ni sap quan jugues amb la Roma i m’atreviria a dir
que molt probablement no sap ni la meitat de patiment que has hagut de suportar
en aquestes últimes temporades viscudes en can Barça. I això em crema Bojan, em
crema molt perquè porto anys seguint la teva trajectòria, patint cada cop que
jugaves cinc tristos minuts amb el Barça, patint cada cop que en Guardiola et
prometia una cosa que al final mai es complia. Patint veient com el Barça
guanyava una champions que per res senties teva. He viscut moments que sempre quedaran en la
meva memòria, moments com el gol que vas marcar-li al Stuttgart que m’han fet
la persona més feliç del món, m’has fet creure que si lluites tot és possible.
Amb tot això no vull dir que a canvi de seguir-te vulgui un premi o la teva gratitud,
simplement vinc a dir que la meva lluita no està obtenint els seus fruits i ara
que ets a Roma encara menys. Et confesso que jo amb els teus gols ja m’omplo de
felicitat, és com si m’injectessin energia en vena, però a vegades una
necessita més que això per no sentir que està sent una més de totes aquestes,
que dia a dia et diuen que ets la seva vida i al cap d’una setmana no es
recorden de tu. Perquè sincerament, no em considero una d’elles ni molt menys.
Però necessito que tu ho sàpigues, necessito que sàpigues diferenciar i que
sobre tot tinguis en conte que per molt que facis les coses per privat les
altres s’acaben assabentant, creeu-me, aquesta noia a la que has felicitat el
que te menys és dissimulació.
Tant sols et
demano que hi pensis, que hi donis unes quantes voltes. Però tampoc vull que et
creguis que t’estic dient que fas les coses malament, perquè no és així, estàs
en el dret de fer el que vulguis però hi ha persones (poques, però les hi ha)
que em crescut amb el teu futbol, amb l’alegria dels teus gols i amb el
patiment que t’ha fet sentir Pep Guardiola. Hi ha persones que creiem amb tu
dia a dia, i que mai deixarem de fer-ho i creu-me Bo, les que ho fem no som com
aquesta noia a la que ahir vas felicitar precisament.
Si miraculosament
has llegit aquest text, només vull dir-te que sempre hi haurà persones que et
segueixin per com ets i no pel teu físic, sempre existiran aquelles que creuen
amb el teu futur futbolístic que per molt que fallis sempre sabrem que tens el
triomf assegurat, que tu vals per això més que ningú. I malgrat tot, gràcies
per tot Bojan, gràcies per tot i més.
El títol de l'article ja és ben curiós, "El misteri de Bojan" es titula. En ella es parla de la possible titularitat de Bo aquest mateix diumenge contra el Novara, ara que Borini es troba lesionat, Totti passa per un dels seus pitjors moments en la seva carrera (amb només dos gols, jugant tots els partits com a titular pràcticament) i Lamela ja no sembla tant intocable. L'autor d'aquest article, ens deixa clar que ara torna a ser l'hora de Bojan, li toca a ell tornar a demostrar que el lloc que s'han quedat els demés a la davantera, sempre ha sigut seu. 
