CINCMINUTSAMBTU

T’admiro pel teu futbol, per la teva lluita constant, per la teva perseverança, per la teva humilitat, per la teva empatia , per la teva manera de ser. Perquè sé que mai et dones per vençut, perquè per tu, res és impossible. T’admiro i et torno a admirar per com ets, no només pel teu futbol sinó pel tros de persona que estàs fet, perquè sempre he dit que si en el món tots fóssim com tu tot aniria millor. Em vaig fixar en tu des de un principi pel futbol que jugues, per la màgia que crees al tenir la pilota als teus peus, però a mida que va passar el temps em vaig adonar que poques persones existien com tu, amb aquella estima per tot el que fa, amb les ganes de seguir endavant passi el que passi, aquella força que et caracteritza que per molts cops durs que et doni la vida, fa que tu vulguis tirar endavant. Et vaig acabar admirant en general. I aquí estic, ja han passat quatre anys i uns quans mesos des de que tot això va començar i ahir em vaig emportar un cop una mica dur per part teva. Pots pensar que no tinc dret a jutjar-te i és cert, no el tinc però després de tot el que hagut d’aguantar en aquest tema crec que una mica de dret a fer-ho si tinc.

Porto veient-te jugar, veient-te patir i somriure farà ja quatre anys i pico, i mai he tingut res teu, ni tant sols t’he vist a pocs metres, m’he hagut de conformar en veure’t des de lluny, en les grades del camp nou. És difícil  arribar a tu, en sóc conscient, si ho és per algú de Barcelona, per mi que sóc de Menorca ja ni  t’explico. Però així i tot sempre he tingut aquella esperança, que tanta admiració acumulada a dintre meu tindria certa recompensa. No sóc de les que et molesta cada dos per tres via twitter, ni tampoc de les que et diu t’estimo com una boja perquè no sap fer res més. Sóc de les poques que es pren això des de la distància, des del respecte i sobre tot des de l’admiració que et tinc. Per això, són cops contats els que t’he mencionat a twitter, alguns d’ells ho he fet perquè em feia una il·lusió enorme i m’emocionaria que veiessis un vídeo que et vaig fer just abans de marxar del Barça, però mai he rebut resposta.  Sé que és difícil aquest món del twitter, que no pots estar per tothom. Però ahir em va quedar clar que existeixen diferències i de les més greus. Vas felicitar l’aniversari a una noia que ha insultat i desitjat la mort a la teva novia, una noia que te el seu perfil de twitter replet de fotos teves on estàs afavorit físicament, una noia la qual ni sap quan jugues amb la Roma i m’atreviria a dir que molt probablement no sap ni la meitat de patiment que has hagut de suportar en aquestes últimes temporades viscudes en can Barça. I això em crema Bojan, em crema molt perquè porto anys seguint la teva trajectòria, patint cada cop que jugaves cinc tristos minuts amb el Barça, patint cada cop que en Guardiola et prometia una cosa que al final mai es complia. Patint veient com el Barça guanyava una champions que per res senties teva.  He viscut moments que sempre quedaran en la meva memòria, moments com el gol que vas marcar-li al Stuttgart que m’han fet la persona més feliç del món, m’has fet creure que si lluites tot és possible. Amb tot això no vull dir que a canvi de seguir-te vulgui un premi o la teva gratitud, simplement vinc a dir que la meva lluita no està obtenint els seus fruits i ara que ets a Roma encara menys. Et confesso que jo amb els teus gols ja m’omplo de felicitat, és com si m’injectessin energia en vena, però a vegades una necessita més que això per no sentir que està sent una més de totes aquestes, que dia a dia et diuen que ets la seva vida i al cap d’una setmana no es recorden de tu. Perquè sincerament, no em considero una d’elles ni molt menys. Però necessito que tu ho sàpigues, necessito que sàpigues diferenciar i que sobre tot tinguis en conte que per molt que facis les coses per privat les altres s’acaben assabentant, creeu-me, aquesta noia a la que has felicitat el que te menys és dissimulació.

Tant sols et demano que hi pensis, que hi donis unes quantes voltes. Però tampoc vull que et creguis que t’estic dient que fas les coses malament, perquè no és així, estàs en el dret de fer el que vulguis però hi ha persones (poques, però les hi ha) que em crescut amb el teu futbol, amb l’alegria dels teus gols i amb el patiment que t’ha fet sentir Pep Guardiola. Hi ha persones que creiem amb tu dia a dia, i que mai deixarem de fer-ho i creu-me Bo, les que ho fem no som com aquesta noia a la que ahir vas felicitar precisament.

Si miraculosament has llegit aquest text, només vull dir-te que sempre hi haurà persones que et segueixin per com ets i no pel teu físic, sempre existiran aquelles que creuen amb el teu futur futbolístic que per molt que fallis sempre sabrem que tens el triomf assegurat, que tu vals per això més que ningú. I malgrat tot, gràcies per tot Bojan, gràcies per tot i més.